Divendres passat, 1 de desembre, vam empendre el viatge cap a Ajdir, població que es troba 8 km d’Alhoceima, a la costa mediterrània. Allà hi tenim un bon amic, l’Azzedine i la seva meravellosa familia.
Tot i que hem fet aquest trajecte 2 vegades ja! mai saps com anirà la cosa jejeje I no és que nosaltres com a forasters siguem uns llepafils, crec que ja hem donat prou voltes per aquest país, per haver perdut les manies als autobusos, taxis, carreteres, cabretes i altres animalons que van pasturant…
Però tot i això, els propis marroquins parlem d’aquesta carretera, la de Ketama, com una de les més dures.
Són aproximadament uns 200km de curves i curvetes per les muntanyes del Rif. Que la primera vegada pecant d’ignorants vam fer una meitat en un bus desmarxat i l’altra meitat en gran taxi. L’any passat, però, ja més experts vam agafar un bus de la companyia CTM, la “bona” i “comfortable”… Res a veure gent!
Aquest any doncs vam tornar a provar sort amb la CTM. Camí d’anada de ChefChaouen a Ajdir, sortida a les 6:30h del matí arribada cap allà les 12:30h del migdia. Sense cap incident, ni curiositat. Una mica marejats al final del camí, però prova superada! Recordeu 6 hores de trajecte, 200km…
A Ajdir, ens esperava l’Azzedine, en una cruïlla de carretera que li diuen “Control” i que van heredar de l’època en què els espanyols rondaven per la zona. Era el punt abans d’entrar a la ciutat d’Alhoceima on feien els “controls”.
A casa de l’Azzedine, la familia! La mare, la Fadma, la germana menuda, la Dúnia, el germà mitjà, en Ibrahim i un cosí germà que estudia a la ciutat, en Mohamed. Com sempre, molts petons, moltes abraçades i molt d’afecte de retrobar-nos. Ens estimen moltíssim i ens cuiden com a fills 😉
A la platja, en un “chiringuito” (guingueta en català…) hi treballa el pare, en Mohamed però al qual anomenen Django. Ell està al paradís. A la platja nit i dia, pescant, nedant, corrent, atenent a la gent en el seu “chiringuito”. És un sol d’home que només veure’ns va saltar de l’alegria 🙂
Els 4 dies a casa l’Azzedine, com SEMPRE, fabulosos, tremendos, esgotadors per l’estómac de tant menjar i menjar, de riure molt, de tranquil·litat per les orelles pel silenci nocturn, de calma…
Jo, afortunada com sóc, em van fer un regal preciós (com sempre). Una veïna i amiga de la familia, una noia estupenda, la Siham, experta en tatuatges de henna, em va deixar unes mans precioses. Em va tatuar el que tatuen a les núvies el dia abans del casament 😉 jejeje
I va tocar tornar altre cop a ChefChaouen, i aquí ve la peripècia del viatge… Vam tornar a escollir la CTM per tornar al poble, pensant que seria la cosa plana i lleugera… però en aquest país cada conductor, cada autobus, cada viatge no té res a veure amb l’anterior.
Vam sortir d’Alhoceima a la 13h del migdia. Al poc de començar les curves, l’avi del seient del davant es va marejar… i el pobre no va poder descansar, és a dir, “gomitar” fins que vam parar a 2 km de Targuist, suposadament la primera parada del trajecte. Vam parar en una benzinera durant els 30 minuts de rigor, per a què el conductor, sobretot, i la resta del passatge mengi quelcom. Eren les 15h de la tarda, havíem fet 65 km…
Nosaltres creiem , erròniament i degut a què havíem dormit tot el camí, que ja havíem passat Targuist! Però no! Erem exactament a 2 km. I no tenen els nassos els tius de parar a la benzinera mitja hora per després fer els 2 km fins el poble i tornar a parar per baixar i pujar la gent?¿? Són la bomba!
Gràcies a la mama de l’Azzedine, vam fer un bon esmorzar abans de marxar, ja que degut als mil viratges de la carretera i la poca destresa del conductor, erem tots plegats sèpies marejades 😉 No vam menjar a la benzinera.
Quan quedaven uns 35km per arribar a ChefChaouen, vam tornar a parar 30 minuts, evidentment ara per sopar, degut al fet que ja eren les 19:30h!!!!!
Aquí en Jordi, amb força mala llet al cos, cosa molt poc habitual en ell, vam menjar unes costelletes de xai a la brasa tremendes… però per tocar encara més els nassos, el conductor va decidir que ja feiem tard i en Jordi va haver de fulminar-se l’últim tros de carn sencer i jo fer un glopet de Mirinda corrents, ja que el conductor pitava insistenment.
Amb la panxa plena, però una mica emprenyats, van aconseguir arribar a l’estació d’autobusos, cap allà les 20:15 de la nit… Havíen passat set hores i quart 😦
Arribem al poble amb la il·lusió d’agafar un petit taxi per remontar la mega pujadeta que hi ha per arribar a casa d’en Youssef… i ? rien de rien… ni taxis, ni estació ni pesats buscavides. Tot tancat…
Doncs apa! Carrega la motxilla i començar a pujar la rampeta jejeje
Ja hem decidit que la propera vegada que anem a Alhoceima ho farem en avió 😉
Voltes pel món 