Missing durant 1 mes

El dia 29 de setembre vaig deixar Melbourne, i em vaig deixar portar al passat Van ésser 22 hores de vol… a la cua de l’avió (no us ho recomano)… amb turbulències, masses pel meu gust. Vaig dormir, en total, 1 hora! No veia el moment de deixar l’avió i tocar terra ferma.

Vaig arribar a l’aeroport de Gatwick (Anglaterra) el dia 30 de setembre… Evidentment feta un nyap… Però no hi ha res com una bona dormida, de les 17:30 a les 8 del matí del dia següent.

Quan vaig arribar l’Alicia, ma germana, encara no havia parit, així que vaig fer l’espera amb ella i en Kevin.

El dia 4 d’octubre a les 16:45 hora anglesa va néixer la tremenda Niamh (es pronuncia nif, allargant la i). Moreneta de pèl, força pèl, rosadeta, ulls grossos, morritus, moltes galtones i 3,760kg.

I des d’aleshores fins ara, aquí hem estat, canviant caquetes, pixats, vomitades, donant la teta (això exclusiu de la mama de la criatura), cantant cançonetes, fent una mica de gym per la Niamh, partits de rugby i futbol, sopars familiars, aniversaris, excursions a l’hospital pel meu dit gros del peu… Vaja ben entretinguts!

Ara però, ja he de dir adéu a la familia d’Horsham, aquest dijous 25 d’octubre, torno a deixar de tocar els peus a terra i torno anar cap el futur! Us dic ben bé, que no és d’estranyar que mai sàpiga quin coi de dia visc… Ai sí, perdó, marxo a l’Índia on en Jordi, la Cristina (germana d’en Jordi), l’Elisabet (mama d’en Jordi) i en Ton (marit de l’Elisabet i papa de tots plegats !! ) , m’esperen per jo començar la meva aventura a l’Índia i ells per continuar-la.

Aquí la teniu, la preciosa Niamh i la taranbana de sa tia.